L'anunci en el telenoticies.

La meravella electrònica que mai havia vist estava anunciada en un telenoticies del televisor de l'aeroport. No només era meravellós l'aparell si no que també era meravellós que en el reportatge d'un telenoticies es veiessin escrits en una mena de pissarra electrònica els preus, es nota aquí la conjunció del que els hi va vendre la idea de les finestres i la part de la poma que les va crear. Per fi s'han reunit les filosofies de les dues empreses i per fi ell ha eliminat la idea del monopoli. L'oncle Bill ha aconseguit la seva part del pastís de la Poma deurada. A veure quina altra part del pastís vol fer pagar?
Estava allà per veure una altre realitat, i a la tele de la sala VIP de l'aeroport del Prat ja vaig al•lucinar amb la cadena de televisió estrangera que tenien sintonitzada, en un telenotícies posaven un anunci de l'iPhone. La tecnica de publicitarse en els telenoticies li va semblar molt pobre comparada amb la que està aconseguint aquell simulador d'una segona vida, que ha aconseguit sortir a tots els telenotícies sense pagar.
Ell volia veure una altra realitat, una altra manera de pensar que no fos la que sempre havia tingut davant dels ulls, i per això aquesta manera yankie de veure el mitjà de la televisió no li va agradar gaire. Per si les mosques no podia jutjar les coses amb prou distància, va decidir ser crític amb el que veiés en el seu nou destí, per això va decidir escriure les sensacions que tenia quan estava al lloc. Així després amb la distància podria jutjar-ho millor.

De regreso

Saliendo del local, se despidió de su amigo con un abrazo. Subió a su bicicleta y paseando entre las calles y canales de Amsterdam iba recordando esos años que pasó en París, unos años inolvidables que le dejaron un bello recuerdo de la ciudad de la luz. Su vida había sido un ir y venir de bellas mujeres, sensaciones y nuevos paisajes. Ahora el destino le había llevado a estar recorriendo esos callejones de cuento. La verdad es que a él le resultaba más bella esa ciudad en enero, pero ya estaba mayor y no podía marchar. Su cuerpo le pedía un poco de tranquilidad.
Un pequeño bache le devolvió a la realidad del paisaje. Ya casi había llegado a su pequeño piso, un piso que iba pagando como los cuadros que vendía a las mujeres ricas de Holanda a las que les fascinaba su estilo. La verdad es que le pagaban bastante bien cada una de sus obras, pero a él no le importaba el dinero mientras pudiera ir viviendo.
Paró la bicicleta, la encadenó al barrote que tenia justo en el portal y subió por las escaleras tranquilamente. Abrió la puerta y encontró su piso tan solitario como siempre. Eran las once de la noche y le apetecía plasmar las historias que había estado compartiendo con su joven amigo futbolista. Cogió pincel y paleta y se puso a pintar hasta el amanecer.